Travessa pel Montsant
El massís del Montsant, independentment de la seva característica geomorfològica que pot fer que ens recordi altres massissos amb els que manté certes similituds, és per a mi, un munt de sensacions que van fluctuant harmoniosament en funció del indret per on anem caminant. Se’ns presenta com una gran fortalesa, amb les seves altes cingleres, que com muralles que a priori semblen inexpugnables, se’ns acut defensen els racons que a mode de tresors guarda en el seu interior.
L’itinerari que vam fer aquest cap de setmana, als quatre vents, ens va permetre descobrir una part d’aquests tresors amagats i gaudir de la pau i serenor que transmeten. És fàcil entendre el perquè de l’atracció que aquesta muntanya ha exercit durant segles sobre les persones que buscaven un lloc per retirar-se i cercar la pau interior.
Vam sortir pel costat Sud, des de la Morera de Montsant i vam fer l’assalt pel grau del Carabassal que ens va permetre assolir la Serra Major després d’un entretingut joc de cables, escales i cordes. Ens vam dirigir cap a l’Est per assolir el punt culminant d’aquest massís, la Roca Corbatera que amb els seus 1.163 m és un mirador espectacular de la comarca del Baix Camp i el Priorat. Des d’aquest punt les nostres passes es van dirigir cap al Nord a cercar la propera ermita de la Mare de Déu de Montsant, lloc que se’ns va presentar com ideal per fer una aturada i reposar forces.
Des d’aquest punt vam continuar resseguint la vessant nord, passant pel Portell del Peret, cercant el millor punt per abandonar, momentàniament, la nostra particular fortificació. Va ser al arribar a l’alçada de l’indret anomenat la Malacabada que el camí, després de unes llargues giragonses va començar a baixar de debò anant a petar directe a l’ermita de Santa Magdalena, on vam poder delitar-nos amb les típiques Orelletes (Pasta rodona i fina que es trenca fàcilment ensucrada pel damunt i que es condimenta amb licors i herbes.) obsequi d’uns parroquians que estaven berenant al costat de la font. Ara només ens va caler una curta passejada, a peu pla, per arribar al refugi de l’ermita de Sant Antoni.
Aquest refugi es troba en una àrea recreativa al costat d’una font i disposa de taules, barbacoes i lloc d’acampada, és un lloc molt agradable, malgrat que molta gent pensa el mateix i els festius amb l’arribada del bon temps s’omple de gom a gom. El sopar va consistir en una amanida, llonganissa i cansalada a la brasa amb mongetes regat amb vi de la terra, postres de music amb ratafia i cafès. L’esmorzar: cafè, llet, suc i brioixeria industrial (croissant, ensaïmada i magdalena). L’habitació és amplia i confortable. Podeu trobar més informació en aquest enllaç.
L’endemà ens vam dirigir cap a l’anomenat Congost de Fraguerau on el riu Montsant serpenteja i forma tota mena de tolls i salts d’aigua i on la gent es banya a l’estiu. Les parets del congost estan formades per roques que, per les seves formes, reben noms curiosos com: Roca Balladora, tres Juradets, Cap de Mort, el Camell, Cap de Turc i altres. A l’alçada del Barranc de Sant Bartomeu ens vam encaminar cap a l’ermita del mateix nom tot creuant el riu per un pont penjant, després de creuar un parell de cops el torrent pedregós arribem a l’indret on es troba l’ermita. També s’hi troba una balma tapiada amb parets de pedra que es feia servir per tancar el bestiar i al costat una curiosa font, l’aigua degoteja del sostre i es recull en una pica de pedra.
Vam tornar sobre les nostres passes fins tornar a creuar el pont penjant i vam prosseguir per la vora del riu cap a ponent. El congost cada vegada es feia més ampla i aviat vam arribar al punt on teníem que canviar el rumb i començar a pujar per tornar a la Serra Major.
I ja ho crec que vam pujar. El camí, molt dret i no gaire clar, tirava amunt pel Barranc de Vidalbar fent ziga-zagues i fent-nos suar de valent. L’esforç va pagar la pena, doncs vam arribar on la paret forma un gran arc natural i com una gran finestra ens permetia veure l’altre costat. És un lloc espectacular. A partir d’aquest punt el camí, malgrat que continuava pujant ja no era el mateix i després de passar per la font de les canaletes i deixar el PR-C 14, es va convertir en un agradable passeig fins d’alt de la carena.
El nostre itinerari ens va portar just on surt el camí de Montsant o Grau de la Grallera per on vam baixar animosament i gaudint de les vistes sobre la Morera de Montsant i d’algunes roques de formes peculiars, com el Rei i la Reina o els Bitllots. Així vam arribar a la fi de la nostra excursió d’un cap de setmana meravellós.