Trescant entre Talaixà i Santa Bàrbara de Pruneres

Les excursions per l’Alta Garrotxa son sempre d’un nivell exigent i has d’anar preparat. Per arreu hi han camins, corriols, pistes que no es fan servir i, per si no hi havia prou, els camins que fa el bestiar quan pastura. Tot un repte per gaudir dels seus encisadors racons i no perdre’t per aquest paratges feréstecs.

Ahir va estar un dia gairebé d’hivern, amb un sol atrevit i un aire molt net gràcies al vent que ha estat bufant de valent aquests dies. Això m’ha permès gaudir de unes panoràmiques fantàstiques cada cop que arribava a algun punt enlairat i aclarit de vegetació.

L’excursió tenia el inici i la fi a l’aparcament (293m) que hi ha un cop passat el Pont del Pas dels Aures, abans d’arribar al Passant d’en Roca. Vaig enfilar la pista fins el corriol que baixa cap el pont de Valentí, de dos arcs de mig punt i amb modificacions posteriors a la seva construcció i un cop creuat vaig continuar pel camí que s’enfila pel vessant NE del Ferran i que condueix all coll de Talaixà (753m). A la dreta tenim Cal Ferrer i a un centenar de metres l’església de Sant Martí de Talaixà i a l’esquerra el Ferran. Faig una primera ullada a Cal Ferrer que està tancat i les parets i la teulada arranjada gracies a l’actuació del Centre Excursionista d’Olot i que  espero veure’l obert aviat com a refugi. L’ indret s’ho val per si mateix i amés es troba dins del recorregut del GR 11. En quan a l’església, és relativament moderna, d’època barroca,  si ho comparem amb la majoria de les ermites de l’Alta Garrotxa que son d’època romànica i que ha estat rehabilitada pel Consorci de l’Alta Garrotxa.

Un cop feta la visita torno al coll i continuo recte amunt fins dalt del Ferran (983m) amb el tram més costerut de tot el recorregut. Des de l’avantcim hi ha una bona vista sobre Talaixà, el Martanyà, el Bassegoda i els cingles de Guitarriu, en canvi des del propi cim les vistes estan limitades, degut a l’arbreda existent, al Ripollés i una mica de la Garrotxa. Fetes les fotografies de rigor retorno fins on conflueixen els camins que puixen de la banda de Talaixà i de la del Coll de Terres (747m) a on em dirigeixo, ara ja per la solana. La baixada és una mica més suau i aviat em trobo al coll.

Ara m’encamino a l’ermita de la Mare de Déu d’Escales pel camí que baixa a l’esquerra del torrent, passant pel Maranyó, petita casa que torna a estar habitada, i la font Coberta.  Aquesta font, amb bassa , ha perdut la petita balma que li donava nom, però encara ens dona aigua fresca.

De cop em trobo amb el conjunt format per l’Església, que compta amb el petit i acollidor refugi lliure de Can Txanka sobre el seu porxo, i de les restes de la gran casa de l’Ermità. L’ermita presenta parts antigues que daten del segle X,  malgrat  que també n’hi ha d’altres períodes del romànic. Visito el seu interior on hi ha una imatge de la Mare de Déu i al sortir tanco la porta amb el cordill per tal que no entrin les cabres, com així recomana el rètol de la porta.

Prenc l’ample camí que surt per la dreta de la casa de l’Ermità en direcció W i aviat em trobo creuant la riera d’Oix, que no porta aigua, en direcció a unes fites que indiquen per on continua el camí que, en aquest punt, es bifurca, per la dreta aniria a petar a Oix per la pista que baixa del grau d’Escales, i continuo per l’esquerra fins al Camp de Bac, uns prats que contrasten amb tot el bosc que he estat veient fins ara; el camí gairebé no es dibuixa per l’herba i al final comença a pujar per unes feixes i torna a entrar al bosc. Aquest tram, de pujada força pronunciada, està ple de camins i no estic segur de seguir el que surt al mapa però malgrat tot vaig a parar a la Sala, una gran casa habitada al costat de les runes d’un altre construcció més antiga. Vorejo la casa per la seva esquerra tot travessant alguns camps i arribo a la pista que segueixo fins trobar un rètol que indica la direcció a l’ermita de Santa Bàrbara de Pruneres per un altre pista a l’esquerra. Segueixo la pista fins trobar un corriol que puja directament fins a l’ermita. Aquesta és molt coneguda i característica a causa de la construcció defensiva que l’envolta, dels segles XVII o XVIII

XVIII i els 5 arcs de mig punt que hi ha abans de entrar-hi. Per la seva situació dalt d’un turó té unes panoràmiques extenses cap el W i el S, sobre tot.

Ara cal trobar el camí per anar cap al coll Sitrelles. Segueixo un corriolet que baixa fins un collet proper en direcció SE per on passa una pista que no sembla que es faci servir i des d’aquí baixo recte en direcció NE prenent com a referència les runes de dos antics masos que es troben al costat d’un altre collet (647m). Com era d’esperar el camí no es troba amb facilitat, des del masos camino per la resta d’unes feixes en direcció SE fins que trobo el inici d’un camí ben marcat i que efectivament em porta fins el coll esmentat on es troba amb la pista que porta fins el Pujol i a pocs metres a l’esquerra surt un altre camí que em porta, en suau baixada, cap al Coll de Jou (491m). Deixo a la dreta el camí que baixa a Sadernes i m’acosto a la casa que sembla buida. Giro cap a l’esquerra  en direcció NW per trobar el camí que voreja el turó N que forma el coll, per tal d’arribar a les runes de l’antiga casa de la Pinosa. El camí ben traçat gairebé desapareix al arrivar als prat que l’envolten, dono la volta a la casa per la seva esquerra i segueixo un corriol que finalment em porta al inici del camí que baixa fent ziga-zagues fins la mateixa riera d’Escales, just en front de l’aparcament on he sortit aquest matí. Ara miro a l’altre banda de la riera i veig una marca blava que m’indica per on pujar fins el cotxe. Sort que no està enfangat doncs és força pendent i es fa certament penós de pujar-hi.

Son gairabé un quart de cinc quan arribo al cotxe i puc començar a recuparar-me i donar-me compte de l’esforç d’avui.

Fins aquí l’agradable excursió que m’ha permès conèixer nous racons de l’Alta Garrotxa i que em fa pensar en tornar aviat per continuar la meva descoberta particular.