Històries que he llegit o m’han explicat – El pilar mortal

Mentre llegia l’últim número de la revista VERTEX, en concret l’article en el qual Enric Faura glosava la figura del recentment desaparegut Walter Bonatti, no he pogut evitar que em vingués a la memòria un dels relats que més em van esglaiar en la meva primerenca època muntanyenca allà pels anys 70, es tracta de l’odissea del pilar central del Frêney.

Bonatti treballava com a guia de muntanya i portava als seus clients en incomptables ocasions per les clàssiques rutes del Mont Blanc i dels seus pics voltants. En el seu temps lliure, a l’estiu i a l’hivern, obria noves rutes, sempre al límit. Probablement, Bonnatti coneixia millor el Mont Blanc que qualsevol altra persona, i especialment la seva duríssima vessant sud. Durant gairebé deu anys, va somiar amb completar l’elevat pilar rocós de la cara italiana – el pilar central de Frêney. “Suposava un problema d’indubtable interès tant per la seva impressionant bellesa com per la seva altitud y el seu complert aïllament, fet que feia oblidar la gran dificultat tècnica que presentava la seva escalada.”

L’oportunitat d’intentar l’escalada en roca més dura i de més alçada en els Alps va arribar, finalment, al juliol de 1961, just una setmana després de que Bonatti i el seu company Andrea Oggioni haguessin tornat de completar el primer ascens del Rondoy North, al Perú. Amb un tercer company italià, Roberto Gallieni, es van obrir pas fins el bivac del Col de la Fourche, una diminuta cabana de fusta a la frontera franco-italiana, just a l’est del Mont Blanc. En comptes d’ascendir directament per l’horrible caos de la glacera Frêney, van planejar assolir el llunyà peu del pilar seguint una aproximació obliqua. Abans d’assolir el peu del pilar, es van veure obligats a realitzar una impressionant escalada en glaç fins accedir al Col de Peuterey. Per acabar-ho d’adobar, es van trobar a quatre francesos a la cabana de bivac, que també es dirigien al conegut pilar.

Els tres italians van acordar unir forces amb Robert Guillaume, Antoine Vieille, Oierre Kohlman i el conegut polític i alpinista parisenc Pierre Mazeaud. Van sortir de la cabana després de mitja nit, van escalar 800 m de costerut gel, i, a l’alba del dijous, 11 de juliol, ja havien assolit el Col de Peuterey, després de creuar pendents de neu enganyosament fàcils fins el peu del pilar -enganyoses, doncs des d’allà no existia escapatòria possible.

Però el temps era perfecte, i no es va parlar de tornar enrere. Els set homes van ascendir ràpidament els 500 m inicials del pilar. L’aspre i vermell granit, escalfat pel sol, oferia una excel·lent adherència i una escalada conseqüentment fàcil, de manera que, cap el migdia, ja havien assolit el pedestal al peu del Chandelle. Aquesta monolítica roca vertical i llisa era el punt crucial de la via -el desafiament que feia del pilar un cobejat premi. Les dificultats finalitzarien aproximadament en 80 m, just abans d’arribar a les fàcils pendents que conduïen al cim, i que Bonatti coneixia com si es tractes de casa seva. Però quan van començar a obrir-se pas per una fina i vertical esquerda, després de martellejar pitons d’acer per progressar, van començar a concentrar-se núvols per sobre del pilar.

La neu aviat va començar a caure, el que va forçar a Bonatti a baixar cap el peu del pedestal, on els seus companys estaven organitzant un improvisat refugi. L’aire estava electritzat i un llamp va esclatar a la cara de Kohlman, gairebé llançant-lo muntanya avall. Assegurats amb pitons, els set homes s’amuntegaven repartits en tres replans. Els tres italians portaven com a tenda una funda bivac per cobrir-se amb ella, però els francesos només portaven plàstics individuals, i un d’ells, el trèmul Kohlman, va tenir que apanyar-se completament sol en una cantonada del replà.

Bonatti va escriure més tard: “estàvem pràcticament morts en aquell pilar que semblava l’estesa elèctrica del Mont Blanc”. Poc després, els rostres dels set homes es van il·luminar amb els llamps, mentre les descàrregues elèctriques els obligaven a abandonar els replans. La turmenta elèctrica es va allunyar finalment per ser reemplaçada per l’inexorable colpejar de la neu, que queia sense parar sobre els set homes. “Vam estar a punt d’ofegar-nos. Vam fer un forat a la funda buscant l’aire. En aquells moments, estàvem pràcticament sepultats per la neu, i l’escalfor de la nostra pròpia respiració dins de la funda creava una densa humitat que, al seu torn, es transformava en gotes d’aigua que anaven convertint-se en cristalls de gel.”

Dimecres, el cel es va obrir tímidament, i Bonatti va poder percebre la neu acabada de caure a les pastures normalment verdes, 3.000 m més avall. Encara esperava que la turmenta passes i que això li permetis conduir als seus companys fins el que quedava de la seva meta i dirigir-se cap al cim per descendir per la fàcil ruta francesa, la via més curta i segura. Però la turmenta va tornar i va continuar assotant durant tota la segona nit. Dijous encara no havia parat i no existia treva ni indici d’alleujament per aquell torturador confinament al que estaven sotmesos. Per la nit, Bonatti va desistir de qualsevol esperança d’accedir al cim i a les 03:30 hores del divendres va despertar als seus companys per dir-lis que havien de descendir per la via que tant els aterria.

Van necessitar tot un dia per descendir el pilar, una continua successió de ràpels. El buf del vent anul·lava les seves veus. Una de les vegades, Bonatti, que baixava el primer, es va trobar sol i sense corda en un replà en mig de la paret, fins que Marzeaud va aparèixer per reunir-se amb ell. Aquella nit es van refugiar en una esquerda al Col de Peuterey. Tota aquella llarga nit van estar turmentats per la claustrofòbia i la set, incapaços d’encendre el fogonet i fondre neu, ja que no havia suficient oxigen dins del seu asfixiant refugi. Quan Bonatti va llançar l’ampolla de fuel a Kohlman per tal que es fregués les congelades mans, Kholman va abocar el verinós líquid a la gola. S’havia iniciat el deliri.

Dissabte al matí, quan Bonatti va començar a caminar, la turmenta continuava batent, i intentaven vorejar la traïdora pendent per dirigir-se cap a Rochers Grubers, l’únic descens en roca segur cap a la glacera Frêney. Els altres van desistir de seguir-lo a traves d’aquelles trinxeres de neu. A les hores, un crit va fer que Bonatti es tombes cap a l’amuntegat grup, on Vieille llançava el darrer sospir. Van deixar el seu cos assegurat amb un pitó i van continuar rapelant per les Rochers Grubers, per assolir finalment la glacera del Frêney a les 05:30 hores. Des del darrer matí, quan van deixar el Chandelle, havien completat, aproximadament, cinquanta ràpels.

En aquell moment, Bonatti va escoltar veus, però no hi havien petjades ni restes a la glacera i les veus van deixar de sentir-se. Bonatti va continuar obrint-se camí, amb neu recent fins al pit, ajudant-se del seu increïble coneixement e instint per torbar una ruta en aquell laberint d’esquerdes e inestables seracs que feien tant perillosa la glacera del Frêney i fent servir una corda per arrossegar als seus companys. Per escapar de la trinxera de la glacera, tenia que ascendir un altre pas, el Col d’Innominata. Aquesta costeruda ascensió, generalment en roca, era ara, un embut llis de gel, i, a mitja ascensió, el vell amic de Bonatti, Oggioni, es va aturar, incapaç de xapar el pitó al que estava subjecte.

Desesperat per trobar ajuda, Bonatti li va dir a Gallieni que es deslligues d’Oggioni i que el seguis fins el collat. No obstant això, quan partien en mig de la nit, es van trobar a Kohlman al costat d’ells cridant amb deliri. Incapaços de deixar-lo sol, el van lligar a la seva corda, però Kohlman va relliscar a la costeruda pendent de neu, i, com a conseqüència, els va arrossegar amb ell.

Van comprendre que debian allunyar-se del embogit company, però, com que no tenien ganivet ni navalla, es van veure obligar-se a deslligar els seus congelats arnesos i deixar la corda, per abandonar a Kohlman delirant a la neu. Poc després, Bonatti va començar a cridar desesperadament per tal de despertar als guies del refugi Gamba: “Ràpid! hi ha un altre fora! La resta estan en la goulotte Innominata! Ràpid!” Eren les 03:00 hores del dissabte.

Un grup de rescat va partir en la obscuritat, mentre que la resta de muntanyencs ajudaven a Bonatti i a Gallieni, i els hi van proporcionar roba eixuta i guants calents. Bonatti i Gallieni es van dormir ràpidament, exhausts.

“Quan em vaig despertar”, explicava Bonatti, ” havien passat tres hores i havia clarejat. La porta cruixia oberta. Les fosques siluetes de dos homes es dibuixaven contra el gris del llindar. Un d’ells era el meu amic Gaston Rébuffat, que acabava d’arribar en helicòpter des de Chamonix. A les hores va dir unes paraules que no oblidaré mentre visqui. “Oggioni ha mort! L’estan baixant.” Em vaig veure envaït per una profunda pena. Els cossos dels meus pobres companys van ser rescatats un a un, excepte el de Vieille, que va continuar inabastable durant sis dies. El meu estimat Mazeaud, l’únic al que van trobar amb vida, em va abraçar i va plorar amb mi”

Només tres homes van regressar amb vida; sense la sobrehumana guia i decisió de Bonatti, sense les seves dots per torbar la ruta, potser ningu hagues sobreviscut, Com a final, aquest canelobre de roca, proper al cim del Mont Blanc, va ser escalat amb èxit, tan sols unes setmanes més tard, per un grup britànic-iugoslau.

A continuació podeu veure una part d’una entrevista feta per la televisió italiana al desaparegut alpinista.

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=A3oXYEIvb08]