Històries que he llegit o m’han explicat: Un entabanador, o un heroi calumniat? Cesare Mestri 1959

El vent s’aixecava quan Cesare Maestri i Toni Egger van assolir el cim. Colpejats per feridores partícules de gel, van lluitar per descendir dels gegantescs i desplomats bolets de neu per tornar a la cova de gel que havien deixat aquell mati. A la cova, van passar la seva segona nit, el quart bivac a la muntanya. Després, durant dos dias, van descendir rapelant per les llises parets de la cara nord, mentre allaus de gel i neu els seguien. El vent era tant violent que el primer tenia que agafar les cordes pel seu extrem per fer de contrapès, i d’aquesta manera impedir ser llançats al buit.
Van passar la seva cinquena nit a la paret, penjats sota d’una gran volva de gel. Al capvespre del sisé dia, es trobaven a prop de les cordes fixes que havien instal•lat a la part baixa de la paret, però la foscor s’acostava rapidament, i Maestri va decidir que el millor seria aturar-se per passar una darrera nit a la intempèrie, Egger, cansat d’allaus, va insistir en continuar descendint per poder escapar de la muntanya; mentre Maestri els guiava en mig de la foscor, va caure un allau enorme, que va tallar la corda i va arrossegar a Egger a la mort.
Gelat, commocionat i exhaust, Maestri va baixar en solitari al dia següent: “Van passar hores fins que vaig arribar a les cordes fixes, mitjançant les quals vaig descendir. La paret era un infern; just uns metres per sobre de la glacera, el meu peu va relliscar i no vaig aconseguir sostenir-me amb les mans, així que vaig caure …l’esperit de supervivència em va fer creuar aquella glacera infernal fins a arribar a un punt, a uns 300 m del Camp 3, on Cesarino havia estat esperant sis dies totalment sol, i finalment va ser ell qui em va trobar algunes hores més tard “.
El 3 de febrer de 1959 finalitzava aquell sorprenent primer ascens del Cerro Torre, la muntanya que molta gent considerava impossible d’escalar. Quan la notícia es va estendre, Lionel Terray, el francès que era probablement el millor alpinista viu en aquell moment, va afirmar: “L’ascensió més impressionant de tots els temps”.
El Cerro Torre potser no és molt alt, però és l’arquetip de la inaccessibilitat, el ultimàtum de la muntanya fantàstica, una agulla de granit llis i vertical, que s’alça per sobre de la capa de gel de la Patagònia, colpejada per les malèvoles corrents provinents del oceà Pacífic. Quan aquestes corrents són fredes, els vents adhereixen a les torres monstruoses incrustacions de gebre blanc que arriben a gelar la roca. El cim actual està cobert d’un gegantí xampinyó de gebre que canvia de forma cada dia. I quan pugen les temperatures, enormes trossos de neu gelada cauen paret avall.
Lionel Terray no exagerava quan va elogiar Maestri. L’italià no només havia completat el primer ascens del Cerro Torre, sinó que ho havia aconseguit amb tan sols un company i en tot just una setmana. L’audàcia i la rapidesa representaven un gran salt en els estàndards de l’alpinisme. L’únic problema era que ningú creia que hi hagués escalat, finalment la muntanya.

Carlo Mauri, un altre escalador italià que havia intentat ascendir el Cerro Torre el 1958, i que ho tornaria a fer el 1970, va advertir que la història de Maestri era massa fantàstica per ser creïble. Altres van començar a dubtar de la vaguetat del relat de Maestri. No tenia fotografies, i el seu únic company en l’ascensió havia mort, el tercer Home, l’italo-argentí Cesarino Fava, havia exercit el paper de donar suport i no havia estat testimoni del intent d’ascens al cim. Senzillament, el relat de Maestri no era creïble. Dolgut per l’escepticisme, Maestri va tornar el 1970 per escalar una ruta totalment nova per l’aresta sud-est del Cerro Torre, i va precisar setanta dies per pujar un compressor per tal de perforar el granit, instal•lant prop de 400 pitons d’expansió. El compressor encara penja a la secció final de la capçalera de la paret com a prova de la seva permanència. Maestri va arribar prop del cim, encara que segons el seu propi relat no va escalar la part final del xampinyó.
La perforació excessiva de Maestri va enfurismar als alpinistes de tot el món, que van considerar que havia profanat aquella muntanya. Però Maestri no es va penedir. En una entrevista el 1972 va insistir que havia volgut fer alguna cosa nova. En aquella mateixa entrevista va parlar de la seva adolescència, quan va lluitar al costat dels partisans italians en la segona guerra mundial, així com de la seva primerenca carrera com a escalador, ja que va completar en solitari les vies més dures de les “seves” Dolomites. “Seguia una rigorosa dieta, em anava al llit a les vuit de la nit i entrenava tot el temps, fes el que fes. Fins i tot quan feia l’amor amb alguna noia, intentava adoptar una posició que enfortís els meus braços.”
Aquest masclisme també molestava als seus companys d’escalada: “Después de la meva primera escalada mai vaig fer de segon i mai ho faré. El dia que senti que no puc dominar la corda, aquest dia deixaré d’escalar”. L’entrevistador, el periodista i també escalador Ken Wilson, després va esmentar al brillant austríac Toni Egger, qui suposadament havia encapçalat bona part de la primera ascensió al Cerro Torre el 1959. Maestri va admetre que allò havia estat una excepció. Wilson ho va pressionar per obtenir més detalls d’aquella extraordinària ascensió, però immediatament Maestri el va tallar.
Però actualment, cada vegada són més els escaladors que viatgen a la Patagònia per ascendir a la desafiant torre i les seves agulles veïnes. El 1976, tres americans van aconseguir ascendir amb èxit la torre Egger, batejada així en memòria del company de Maestri, part de les restes del qual van ser trobades per una expèdició americana al 1976 encara que no va passar el mateix amb la camara que segons Maestri duia el seu company amb fotografies al cim. La primera meitat de la torre Egger seguia la mateixa ruta reclamada per Maestri el 1959, cap a la profunda esquerda entre les dues torres, i a la qual va anomenar el coll de la Conquesta (en contrast egoista amb el coll de l’Esperança de Carlo Mauri, en l’altre costat de la muntanya). Durant els primers 300 m d’escalada realment difícil, els americans van trobar bastants restes de les cordes i pitons de Maestri. Després van ensopegar amb força material trencat, encara bastant a prop del coll de la Conquesta. A partir de aquest punt no van trobar res. I no només això, sinó que el terreny diferia totalment de la descripció de Maestri. On,segons Maestri, l’avanç era fàcil, els americans van trobar un terreny complicat, on Maestri havia descrit un flanqueig tècnicament exigent, els americans van trobar una rampa fàcil que conduïa ràpidament fins al coll.
Pel que fa a la terrible secció final de la paret del Cerro Torre, quan van mirar a través del coll de la Conquesta mentre es dirigien cap al seu objectiu, la torre Egger, els americans es van sorprendre davant la increïble superfície llisa de la paret. Com havia aconseguit Maestri ascendir i descendir en només quatre dies?
Maestri defensava que el 1959 una capa o crosta de gel recobria la llisa roca, fet que va permetre que el seu company tallés esglaons a la paret. Pel que fa als ancoratges, havien perforat la paret que estava sota el gel. Però tot i així, el terreny havia resultat sorprenentment vertical, amb un angle d’inclinació entre 45 i 60 graus. Anys més tard, qüestionat en una conferència, va afirmar: “Va ser una de les escalades més fàcils de la meva vida. Certament la més perillosa i mortífera, però tècnicament, com una carrera, una carrera sobre una capa de neu.”

El 1974, el Cerro Torre va ser ascendit per un grup d’escaladors italians de la població de Lecco, liderats per Casimiro Ferrari. Es van aproximar des del sud-oest, pel coll de l’Esperança de Carlo Mauri. En aquest costat, assotat pel vent, van trobar, efectivament, una sòlida placa de neu, adherida fermament a la paret, d’un nivell de dificultat extrem amb alguns llargs durs en roca. Quan es van dirigir cap al cim del xampinyó, es van trobar a la secció final de la ruta que Maestri deia haver escalat el 1959. Era extremadament complexa i difícil.
I, pel que fa a “la fàcil” cara nord des del coll de la Conquesta, semblava una bogeria. A distància, vista de perfil, presentava un angle d’inclinació entre 70 i 80 graus.
De vegades, recoberta per una closca blanca. No obstant això, en la dècada dels 80, els millors tècnics van explorar, finalment, l’enigma de Maestri i van descobrir que la capa blanca era una simple quimera – una efimera capa de lleugera neu que, en costerut angle, s’ensorrava simplement amb el tacte. Per sota d’aquesta capa, la roca presenta algunes preses o fissures. El 1981, dos escaladors britànics gairebé van aconseguir arribar al cim de la paret de Maestri, Un d’ells, Phil Burke, descrivia així un llarg típic: “El grau seria un modern ED3 o 4, amb extensos llargs de roca, llargs de gel especialment difícils que oscil•len entre 70 graus i directament desplomats, així com a un llarg en dry tooling, on em vaig trobar penjant d’un piolet mentre buscava una bona presa. La mitjana de l’angle de la paret és superior a 70 graus.”
Un ED4 representava el límit estàndard d’escalada en roca en l’any 1959. El dry tooling és una tècnica de terreny mixt en gel i roca, on la punta del piolet es clava o s’introdueix en una diminuta fissura de la roca. Phil Burke va estar trontollant al límit del possible.
Va passar el mateix quan un grup italià el 1995 es va enfrontar a l’ascens per la cara sud-oest, i, el 1999, quan dos austríacs van intentar ascendir la cara nord per una altra via. Els tres intents van fallar en procedir a ascendir l’aresta final del xampinyó. Entre tots ells, van recórrer pràcticament tot el terreny que Maestri, en el seu confús relat, havia afirmat escalar ja l’any 1954.
No només es tractava de la fenomenal dificultat de la paret, sinó que no hi havia cap rastre de la via de Maestri, fins i tot en la ruta austríaca, que es corresponia gairebé exactament a una de les línies que Maestri havia captat en una fotografia.
Alguns alpinistes van mantenir que creure en aquell primer ascens era un assumpte de confiança, d’assumir un comportament honorable.
Fins i tot a finals de la dècada de 1990 encara s’intentava provar que Cesare Maestri i Egger van poder completar el increïble ascens de 1959, una autèntica proesa en el seu temps. Altres van ser menys indulgents. Un home en particular, Rolando Garibotti, estava determinat a provar que l’ascensió de Maestri havia estat una invenció.

Natural de Patagònia, Garibotti va començar a escalar a una edat primerenca i estava molt familiaritzat amb el Cerro Torre. Garibotti estava convençut que Maestri era un frau. El 2004, va publicar a l’American Alpine Journal una anàlisi detallada i brillant dels esdeveniments en el Cerro Torre el 1959. Després de basar-se en el coneixement de tots els escaladors que havien trepitjat el vertical terreny que reclamava Maestri, i comparar l’evidència del que van veure els seus ulls amb els inconsistents relats facilitats per Maestri i l’únic testimoni viu Fava, Garibotti va demolir els escassos arguments que els quedaven als romàntics apologistes de Maestri. L’home, senzillament, havia mentit.
Ell i Egger, a l’inici recolzats per Fava, havien escalat els primers 300 m fins al dipòsit de material. No obstant això, en algun punt, probablement al dipòsit de material, Egger havia mort, potser a causa d’un allau, tal com a Maestri va explicar en el seu moment. Però, el més probable va ser que no avancessin més, i que mai van arribar al coll de la Conquesta, i encara és més improbable que arribessin al cim.

El cas el va tancar, finalment el gener de 2006, Ronaldo Garibotti, acompanyat per dos escaladors excepcionals, Ermanno Salvaterra i Alessandro Beltrani. El seu objectiu consistia a escalar amb força rapidesa, en un únic intent, la via per la qual el 1959 se suposava que s’havia assolit el cim. El primer intent va resultar fallit per les condicions metereològiques. Es van retirar a la comoditat del campament base en el bosc patagònic.
Com tots els veterans del Cerro Torre, estaven acostumats a aquell joc frustrant de l’espera, de vegades durant setmanes, fins que, en un breu període de temps, el clima és favorable.
Aquesta vegada van tenir la seva oportunitat. Amb les seves bones condicions físiques i la seva indubtable capacitat tècnica, van poder enfrontar-se a la ruta, van passar pel coll de la Conquesta i van seguir per la cara nord.
Com Garibotti va afirmar algún temps després: “Només hi ha algunes línies naturals -fissures, esperons- que condueixen fins al cim. Per poder accedir-hi amb èxit, l’alpinista ha d’escollir com a ruta la línia que ofereixi menys resistència”.
Com els anteriors grups dels anys 1981, 1995 i 1999, aquest equip no va trobar cap resta dels seixanta pitons d’expansió que Maestri deia haver deixat. Van seguir una línia lleugerament diferent a la dels seus predecessors, de manera que no va quedar cap racó per explorar a la paret.
I malgrat la seva excel•lent tècnica i l’equip d’última generació, van trobar l’escalada molt dura. Segons Salvaterra, Garibotti va guiar a una velocitat de míssil. Amb la seva àmplia experiència en l’escalada patagònica, va aconseguir trobar un camí cap al xampinyó final, i, al vespre del segon dia, els tres homes van aconseguir, no sense esforç, el cim del Cerro Torre. Es va tractar de l’ascens més ràpid completat fins al moment en una nova ruta al Cerro Torre. I va ser el primer ascens de la via que s’havia reclamat com a primer ascens quaranta-set anys abans.
Maestri va estar molt a prop del cim en el seu ascens per l’aresta sud-est en 1970. Però hem d’assumir que el 1959 tot just van desenganxar del terre.
Cal destacar que, actualment, Ronaldo Garibotti se sent complagut en assenyalar que els llibres d’història hauran reescriure per donar crèdit al grup de Lecco, format per Daniele Chiappa, Mario Conti, Casimiro Ferrari i Pino Negri, que el 13 de gener de 1974 van completar la seva ruta des de l’oest. Ells, i no Maestri i el pobre Egger, van ser els primers en posar els peus al cim d’aquesta muntanya tan bella i perillosa que és el Cerro Torre.