Històries que he llegit o m’han explicat: En lliure en la via d’escalada en roca més famosa del mon – Lynn Hill (1993)

La primera ascensió de 915 m d’alçada de la Nose de El Capitán va suposar quaranta-cinc dies d’escalada durant vuit mesos entre 1957 i 1958, amb 675 pitons clavats a les fissures i 125 pitonisses d’expansió en forats trepats en la paret. Al 1993, Lynn Hill va aconseguí el darrer somni dels escaladors escalant en lliure la via –tot confiant solament en l’adherència de mans i peus en el granit vertical. Un any després, va regressar per superar la seva gesta de l’any anterior i completar la via en lliure en un dia.

“Mentre descansava en el punt que es troba just a sota del famós Gran Sostre –Great Roof –, aproximadament a 610 m del terra, disposava de temps per contemplar la gravetat de la meva situació. Havíem reduït els aliments i l’aigua. Tant podia ocórrer que aconseguíssim aquell primer ascens en lliure en el meu següent intent, com que ens veiéssim obligats a abandonar.”

Era setembre de 1993 en el Parc Nacional Yosemite, i Lynn Hill estava intentant el que ningú havia aconseguit encara –una escalada completament en lliure, sense cap ajuda artificial, de la via més famosa del mon, la Nose de El Capitán, de 915 m. El primer ascens havia suposat quaranta-cinc dies d’escalada, distribuïts en vuit mesos, entre juliol de 1957 i novembre de 1958. Warren Harding i alguns companys van clavar un total de 675 pitons en les fissures que van des del que sembla una incipient fulla de ganivet fins la famosa fisura Stolveleg – Stolveleg Crack – . A més amés, van trepar 125 forats per pitonisses d’expansió (burins) a les seccions més llises de granit. L’últim tram els va costar dotze dies, i, el darrer dia, Harding va continuar per la nit, laboriosament, per col·locar manualment 28 burinades amb la única llum del seu frontal, per tal de sortir de l’abisme a les 06:00 hores del 12 de novembre. Després escriuria: “Quan vaig arribar a la vora, no estava prou clar qui havia conquerit a qui. He d’assenyalar que El Capitán semblava estar en millors condicions que jo”.

L’escalada està evolucionant contínuament. En 1959, el pioner més famós de Yosemite, Royal Robbins, va repetir la Nose d’una vegada des del terra fins al cim –és a dir dormint a la paret-. Finalment, al 1975, es va escalar en un sol dia; quan els mes agosarats necessitaven per la Nose entre tres i cinc dies –dormint en hamaques o als replans, transportant grans quantitats de menjar, aigua i equipament- , el millor registre es situa en unes increïbles 4 hores i mitja.

L’escalada clàssica de la gran paret tendeix a necessitar bastant ajuda. Harding i els seus companys van passar la major part del seu temps a sobre dels seus estreps, assegurats a claus i clavilles. A causa de les continues repeticions, instal·lant nou material i retirant els pitons d’acer de les fissures de la roca, en algunes zones van aparèixer buits el suficientment amplis per als dits humans. Potser algun dia algú arribi a utilitzar-los per escalar tota la via en lliure.

En la dècada de 1980, els estàndards de l’escalada lliure van viure una eclosió. Moviments cada vegada més durs en preses al seu torn més diminutes en parets més verticals es van convertir en una possibilitat factible, al menys per una elit d’escaladors, que es dedicaven de ple durant tot l’any a escalar i entrenar. Gent com Lynn Hill, qui al 1993 va aconseguir completar en lliure la via.

Lynn Hill havia escalat en Yosemite des de que era una adolescent. També va escalar per tot el mon, i va anar progressant fins a participar al important campionat mundial. Menuda, de constitució lleugera i no gaire alta, va tornar a provar de nou la importància d’escalar amb tècnica en comptes de la força bruta. Per descomptat, tenia la força necessària als dits que s’adquireix amb la practica continuada, molts escaladors aconsegueixen aquesta força, però sols el desenvolupament de trucs mentals, com la determinació, la força creativa o la visualització, aconsegueixen una progressió realment especial.

Al seu primer enfrontament amb la Nose, es va unir el talentós escalador britànic Simon Nadin. Junts, es van obrir camí en la llegendària ruta, i van passar la Stoveleg Crack i la Torre Dolt –Dolt Tower– (Anomenada així pel company de Harding, Dolt Feuerer). Just sobre es troba la Boot Flake – Un bloc de granit en forma de bota que pesa varies tones, i que està unit a la paret sense cap suport evident, com una escata, d’aquí el seu nom-. Per creuar la roca llisa des d’alt de la Boot Flake i arribar a la següent línia de fissures, a la seva esquerra, la cordada de Harding va tenir que fer un gegantí pèndul. La vertiginosa King Swing és encara el pas que prefereix la majoria dels escaladors per creuar, però els pèndols no compten com escalada lliure. No obstant, un escalador anomenat Ray Jardine havia descobert una ruta alternativa, que sobrepassava la Boot Flake seguint les línies de minúscules rugositats a l’aparent granit llis. Qualificada com a 5.12a de dificultat (7a+ a l’escala francesa), es tracta del primer obstacle tècnic realment seriós amb el que es van trobat Lynn Hill i Nadin, però van seguir endavant i, finalment, es van trobar al peu d’una esquerda prima com un dit que es retallava envers d’aquell mar de llis granit, que ascendia per sota del fosc triangle d’un immens desplom , el Great Roof.

Es tracta de la formació més prominent de la Nose, clarament visible per als turistes que s’apinyen als prats 610 m per sota. Fins el 1993, molts escaladors havien aconseguit escalar en lliure la primera part de l’esquerda, però quan aquesta s’introduïa a l’ombra, tots es veien obligats a penjar-se dels estreps i recorre a la tradicional tècnica en artificial. Llavors, després d’un període de diversos dies d’intents en fals i exhausts per les reiterades caigudes, Lynn Hill es preguntava si no es veuria obligada a fer el mateix. A menys que trobes la manera de superar aquell cansament físic. “Mirant cap avall, a traves de la vall fins a Middle Cathedral Rock, vaig distingir una espècie de combinació d’ombres en forma de cor. Aquest cor de pedra em va recordar els valors que sempre han estat el més important de la meva vida. Vaig tenir el convenciment de que aquell a ascensió formava part del meu destí i que d’alguna manera aconseguiria arribar a una misteriosa font d’energia. Fins i tot malgrat a adonar-me del meu cansament i a que podia caure fàcilment, em vaig sentir alliberada”.

Així, un cop més, Nadin va afluixar la corda i es va llançar, amb els seus prims dits – molt més prims que els de la majoria dels homes- per assolir les diminutes protuberàncies de la estreta fissura per la part de sota del sostre, amb els peus de gat progressant pels diminuts cristalls de la llisa i vertical paret que queia i es capbussava en un transparent buit sota Lynn. Diversos cops, els peus van relliscar a la roca, però d’alguna manera els dits de les mans van aguantar, i, finalment, va aconseguir assolir la sortida del sostre.

Al dia següent, després de bivaquejar, Lynn Hill va continuar, però una secció ja molt a prop de la part alta de la paret se li va resistir. Nadin tenia que tornar a Gran Bretanya. Així que, a la setmana següent, Hill va tornar amb un altre amic, Brooke Sandahl. Aquesta vegada van rapelar des del cim  per treballar en el crític tram Changing Corners –Diedres canviants-. Hill estava preocupada, ja que pensava que la seva curta alçada suposaria un impediment per aconseguir-ho, però, irònicament, va ser la seva alçada el que la va permetre realitzar una sèrie de salvatges contorsions: “Després de tres dies d’esforços en aquell llis díedre, vaig ser capaç d’encadenar una seqüència de moviments que semblaven una dansa boja. Havia creat un tango salvatge de passos vaporosos, passos enrere, passos creuats, i maniobres de pessics i palmes. Havia resolt la seqüència”.

Un cop solucionat el tram final, Lynn Hill va retornar al peu de la paret i va passar quatre dies escalant tota la Nose en lliure en un continuat e incansable ascens.

Va ser un èxit fantàstic, però va deixar dins Hill un buit, una mena de sensació com si en volgués més. “L’any que ve em plantejaré un desafiament encara més important, escalar tota la ruta en lliure en un dia, 33 llargs, amb les seccions més difícils en el darrer terç superior de la paret, en el que serà una mena de marató”.

Es va entrenar d’una forma dura durant tot l’any. Més tard, a les 22:00 hores del 19 de setembre de 1994, a la llum de la lluna plena, es va preparar per enfrontar-se als familiar primers llargs de la Nose, aquesta vegada acompanyada per Steve Sutton.

A la foscor escalava amb major rapidesa, increïblement ràpid, fins arribar a Jardine a l’alba, i assolir el Great Roof a les 08:30 hores. Encara l’ambient era fresc i aquesta vegada Hill ho va aconseguir al primer intent. “Però el meu gran desengany vindria més tard aquell mateix dia, quan vaig caure en el llarg Changing Corners, no una sola vegada, sinó tres vegades, completament exhausta. Desesperada, ja que no volia veure el meu intent frustrat, vaig comprendre que necessitava concentrar-me i canviar la meva manera d’actuar per aconseguir l’èxit.”

Mentre estava en el punt d’inici, va contemplar el vall. Aquella tarda, de nou va veure el cor de pedra de Middle Cathedral. I, com abans, aquesta imatge la va ajudar en gran mesura a trobat l’acces a una inexplicable font d’energia. Aquesta vegada, la complexa seqüència va funcionar i Hill no va caure. Va completar ràpidament els tres llargs següents amb facilitat. Després, en una triomfant onada de confiança, va aconseguir trobar forces per completar en versió lliure el desplom final de Harding, a les 21:00 hores; vint-i-tres hores més tard, Hill es trobava per fi al cim.